L'Avenç

Editada por  L'Avenç, S.L.                               ISSN: 0210-0150

Número 360  -  Setembre 2010                                 Miembro de ARCE

------------------------------------------------------------------------------------------------------

Presentació:

Després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, L’Avenç recull algunes reaccions, que posen l’accent en l’esgotament de les virtualitats de l’Estat de les Autonomies i en els perills que per al model d’immersió lingüística se’n deriven. L’entrevista del mes fa un repàs de la trajectòria de Lluís Llach com a cantant i poeta popular, sense oblidar l’actualitat política. Tres moments històrics, la Barcelona de Cerdà, les primeres resistències de Josep Benet a la postguerra i la ruptura del PSUC en el congrés de 1981 són evocats en sengles articles. Una consideració de Simona Skrabec sobre la narrativa catalana actual obre el Mirador d’aquest número.

S . u . m . a . r . i

L'opinió

Editorial / Una sentència impròpia
Bitllets / Una història perversa . Jordi Borja
Bitllets / Després de la sentència . Josep M. Bricall , Josep M. Castellet , Salvador Giner , Jordi Nadal , Antoni Serra Ramoneda , Josep M. Vallès
Bitllets / Un nyap (suposadament) constitucional . Albert Fabà
No m'estaré de res / Adéu, franquesa, que et bombin! . Imma Monsó
L'entrevista / L’enyor de Lluís Llach . Josep M. Muñoz

Focus

Ildefons Cerdà . Marina López Guallar
Primeres resistències de Josep Benet . Jordi Amat
1981: cap a la ruptura del PSUC . Carme Molinero , Pere Ysàs

Mirador

Literatura / Els cosmonautes . Simona Škrabec
Literatura / Cinc fugues de Kazuo Ishiguro . Vicenç Pagès Jordà
El bloc de l'Ollé / Músiques per a insectes i camaleons . Manel Ollé
Música / Espanya derrotada per l’himne de Catalunya . Joaquim Rabaseda
L'aparador / Defensa de la democràcia . Antoni Virgili
L'aparador / Els reaccionaris valencians . Gustau Muñoz
L'aparador / Sueño y realidad de América Latina . Mario Vargas Llosa
L'aparador / Dos editores de Barcelona por América Latina . Fernando Salvat Espasa , Santiago Salvat Espasa
L'aparador / Els mercats assassins . Greg Philo , David Miller
L'aparador / Necrópolis . Boris Pahor
L'aparador / Els quaderns de Malte . Rainer Maria Rilke
L'aparador / Las armas y las letras . Andrés Trapiello
A l'última / La mort de la imaginació . Jordi Puntí

----------------------------------------------------------------------------------

Editorial:  Una sentència impròpia

El 28 de juny passat, quatre anys després que la reforma de l’Estatut de Catalunya fos aprovada en referèndum per l’electorat català, el Tribunal Constitucional donava a conèixer la sentència sobre el recurs que, en contra de l’Estatut, havia presentat el PP. Poc més tard, just el dia abans de la gran manifestació del 10 de juliol en què centenars de milers de catalans vam expressar el nostre rebuig a la sentència del TC, se’ns donava a conèixer el text íntegre, amb la fonamentació diguem-ne jurídica del Tribunal.

Cal dir d’entrada que aquesta sentència no s’hauria hagut  de produir mai. Com hem defensat repetidament des de L’AVENÇ, l’Estatut d’Autonomia no és una llei orgànica més (per això, precisament, és sotmesa a referèndum popular), sinó que és el fruit d’un pacte polític entre els dos parlaments, el català i l’espanyol, i com a tal forma part de l’anomenat «bloc de constitucionalitat». La funció del TC és, o hauria de ser, precisament, la d’interpretar fins a quin punt les lleis (estatals o autonòmiques) s’adeqüen al «bloc de constitucionalitat» integrat per la Constitució del 1978 i els Estatuts que se’n deriven, no pas entrar a esmenar (com a «quarta cambra» legislativa) allò que han aprovat el Parlament de Catalunya i les dues cambres del parlament espanyol.

Els altres factors que incideixen en la inadequació del TC per emetre sentència ja han estat prou subratllats: la deslleialtat que el recurs del PP s’adrecés únicament a l’Estatut de Catalunya (i no a altres Estatuts amb articles idèntics, com l’andalús) o la mateixa situació de provisionalitat i de descrèdit del Tribunal, una part dels membres del qual tenia el mandat caducat (i, en un cas, havia mort). Les maniobres del PP per tenir un Tribunal favorable a les seves posicions (és a dir, per assolir allò que parlamentàriament no havia aconseguit) no han estat contrarestades (o almenys no fins que ja era massa tard) per un govern espanyol que sembla haver assistit a tot el procés amb una passivitat culpable.

En aquest sentit, la valoració «quantitativa» de la sentència per part del govern espanyol, que ja abans que es produís defensava per boca del seu president que tindria un «impacte limitat» (!?), i que sosté que no són gaires els preceptes recorreguts que han estat finalment declarats inconstitucionals, no s’aguanta per enlloc. La sentència no ha estat només impròpia, sinó que és un atac a la dignitat de Catalunya, amb una argumentació dura i políticament nociva.

En les reaccions a la sentència, s’ha subratllat el fet que la sentència té un impacte més polític que no pas jurídic. És per això, també, que és una sentència impròpia, i que destil·la en tot moment una prevenció contra l’autogovern dels catalans. És, com s’ha dit, una sentència «preventiva», entossudida a creure que el reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya «amaga» una voluntat de formar un Estat propi (en la lògica de l’Estat-Nació, que és l’única que coneix el Tribunal). I és, com s’ha destacat també, una sentència que ignora la realitat catalana, en particular la lingüística; tot i que no ha declarat formalment inconstitucional la «immersió lingüística» a l’ensenyament, la sentència pot tenir, com ha assenyalat Xavier Arbós, efectes retardats, ja que obre la porta als grups espanyolistes que hi estan en contra i que poden «judicialitzar» la qüestió.

Però el més greu de tot és la concepció política que hi ha al darrere de la sentència. La seva apel·lació constant a la «indisoluble unidad de la nación española», una de les frases més desafortunades de tota la Constitució Espanyola (i que va ser introduïda per la pressió dels militars sobre Suárez, en els moments incerts de la Transició) resumeix l’esperit amb què la sentència ha estat redactada. Un esperit que nega, i eventualment posa fi, al pacte constitucional del 1978 amb el seu reconeixement de les «nacionalitats i regions» d’Espanya. Ara, en canvi, el TC afirma «no conocer otra nación» que l’Espanya de matriu castellana, i sosté que la societat catalana no és més que una (sub)espècie de l’espanyola.

No pot sorprendre ningú, per tant, que la resposta popular catalana, expressada en la massiva manifestació del 10 de juliol, estés tenyida d’independentisme. L’aposta autonomista de la Transició ha quedat clarament tocada per la resolució del TC. Caldrà veure com es traduirà políticament tot plegat en els mesos que vénen, marcats per les eleccions al Parlament, perquè la manifestació, la més important i significativa des del 1977, expressa un moviment de fons que va més enllà d’una reacció epidèrmica, «sentimental» com l’ha qualificada la vicepresidenta del govern espanyol. I s’obren també molts interrogants i alguna prevenció en una societat «dual» com la catalana, on una part significativa de la població manté una adscripció identitària espanyola. Al respecte, la pluralitat que reclamem a Espanya seguirà sent una exigència, també Catalunya endins.